La metàstasi de les injustícies socials, les irreversibilitats ecològiques, les tensions especulatives, la crisi deshumanitzadora de les persones que busquen refugi i les desigualtats patriarcals van juntes en l’actual devaluació democràtica i la temptació autoritària global. Amb la seva irreverència habitual, aviat farà un segle que G.K. Chesterton les veia venir i escrivia: "no s’ha d’augmentar ni un penic el salari de ningú, no s’ha d’escurçar ni una hora la jornada laboral de ningú; atès que això podria endarrerir el dolç i ràpid procés pel qual i molt aviat tota a la Terra pertanyerà als seus sis habitants amb menys escrupolosos".

Enmig del 2018, el mal presagi sembla confirmar-se, mal barrejat amb una irracional fe distòpica en la tecnociència i allò transhumà com a escassa i dubtosa alternativa: es fia tot canvi a les màquines perquè ja no es confia en la condició humana i es cerquen ja altres planetes, com si es renunciés definitivament a qualsevol possibilitat de convivència en aquest. Mentrestant, els discursos oficials venen, endebades, la sostenibilitat futura d’un sistema estructuralment insostenible. Paraules buides que són un brindis al sol, un miratge sense oasis i un hipotètic ja impossible. El capitalisme és avui una casa sense sostre ni sòl.

En la seva fase financiaritzada, especuladora i tecnològica, en la versió Silicon Valley disruptiva i inquietant, la lògica del capital deriva en una màquina de trinxar drets i llibertats i en una contrarevolució permanent contra tots els límits –ètics, socials, ecològics. En la seva base hi rau sempre la hybris voraç i carronyaire, degradadora i depredadora, que actua només en nom del diner i en nom del poder. Podrem domar la fera, diuen alguns periòdicament, malgrat mai ho facin. El cas de l’Estat espanyol i les seves especificitats de bombolla immobiliària són radicalment simptomàtics en matèria d’habitatge: la crisi després de la crisi, ha provocat que els voltors hagin tornat perquè mai van marxar, que els preus continuen enfilant-se pels núvols de l’impossible i que la crònica política sembli més aviat la crònica de la impotència. Com aturar l’espiral que ens fa la vida més difícil, més precària i més vulnerable?

Mentre Roma crema molts toquen la lira per mirar a una altra banda davant l’evidència de la rapinya. Avui, cal dir-ho, han anat tan lluny que el que és ja incompatible amb allò que identifiquem com Estat de Dret i Democràcia –escoles, hospitals, pensions, cultura– és el propi capitalisme, que cada dia el nega i el soscava. Fa molts anys que som conscients que no hi ha sortida social ni ecològica ni feminista ni democràtica dins del capitalisme. Més val saber-ho, constatar-ho i dir-ho i activar-se per revertir-ho que continuar afirmant gratuïtament, i contra tota evidència màgica, que dins del capitalisme hi ha la solució i que serà aquest qui portarà la igualtat social, el respecte al medi ambient o unes pensions dignes.

Si el segle XXI, com sosté Jorge Riechmann, serà el segle de La Gran Prova, cal insistir-hi més que mai avui, quan veiem com s’ha fragilitzat i invertit radicalment la relació amb la natura –si abans depeníem d’ella per tirar endavant, ara és ella qui depèn de nosaltres per sobreviure–, que cada dia es sabotegen les possibilitats d’igualtat que no condemnarien amples majories socials a l’exclusió, que es continua condemnant les dones a totes les violències del patriarcat –i la recent vaga feminista així ens ho ha recordat–, que es maltracta un altre cop els pensionistes més empobrits –enmig de la bombolla dels plans privats i el buidament de la guardiola pública– i que es corquen cada dia els fonaments de la democràcia mateixa, sota una poliarquia –poder de les elits– que només ens deixa triar quin serà el fuet que ens sotmetrà.

En tota comunitat humana, de sempre, hi ha hagut dos tipus de llestos: els que ho volen manar tot –els tirans– i els que s’ho volen quedar tot –a qui direm lladres. Contra ells, d’antuvi, només hi ha dos fràgils estris per posar-los el murrió: democràcia política i ètica de la decència i la cooperació. El compromís actiu, conscient i quotidià de l’economia social i solidària són, per contra i a favor, un exercici continuat d’autocontenció i transformació social, un fre d’emergència –com reclamaria Walter Benjamin– per saber generar i continuar obrint, encara, l’escletxa, l’opció i la necessitat d’un escenari on sigui possible garantir una vida digna per a totes i tots i un món on càpiguen tots els mons. El reclam –la necessitat–  de construir, cada dia i en això estem, un temps de vida fora del capitalisme.