|
Si el més inútil és fer sempre el mateix i esperar
resultats diferents, si el degoteig de la crisi escup el llenguatge quotidià de
la injustícia social –72 desnonats diaris, 301 nous aturats cada dia, 87
acomiadats i 16 ERO cada ni t, 493 vides cap a l'exclusió social cada 24 hores–
i si els mercats financers es cruspeixen cada dia la política per seguir
socialitzant pèrdues i privatitzant guanys, cal preguntar-se, també cada dia,
quan serem capaços de dir prou, com revertirem el setge i quines solucions i
mesures cal activar.
Sumar i restar, les fites passades, presents i futures de
la deriva neoliberal són prou conegudes. El temut 'corralito', que ja existeix
–300.000 afectades per unes preferents col·locades fraudulentament–; el col·lapse social –un 25% d'atur, en màxims històrics–; i la deriva de
precarietats i desigualtats –amb un 30% de la nostra societat a les portes de
l'exclusió social– que ens tenalla i ofega dia sí i dia també. Obvietats: si hi
ha alguna certesa, en aquesta cruïlla de turbulències i confusions deliberades,
és el que passarà si seguim acatant els designis dels mercats. Més acumulació
per despossessió, més degradació de les condicions de vida i treball, més
empobriment i més desigualtats, més financiarització perversa de la crisi.
Sí. Per dalt, pocs amb molt. Per baix, molts amb poc.
L'evangeli segons Sant Lluc adulterat: als qui més tenen se'ls donarà més, als
qui no tenen gaire res se'ls traurà el poc que els quedi. Aquesta és el seu
full de ruta desbocat. La crònica dels nostres dies, que fa pudor a frau
sistèmic: un règim de deutecràcia que cada dia abona als mercats financers 6
milions d'euros en interessos del deute. 4.300 milions d'euros que es
transferiran als mercats financers durant 2012 i 2013. El mateix volum que les
retallades que ja s'anuncien, les pitjors des del final de la dictadura
franquista. En una termodinàmica que tradueix perfectament a quines elits es
rescaten i a quines àmplies majories socials enfonsem.
Dialèctica pura i crit d'emergència que anuncia tot allò
que cal canviar urgentment. Avui millor que demà. Des de la tasca i el
compromís quotidià. En aquest desert del real, de l'economia impune, només ens
queda, un cop més, insistir en nosaltres mateixos. En les nostres pròpies
forces. En el potencial del teixit social, la implicació ciutadana i
l'activació de la societat civil. Ells. O nosaltres. Perquè ells, sense el
nosaltres, no són res. Activar-nos i implicar-nos novament des d'una altra
premissa bàsica i fonamental: que ja fem massa tard i que quiets i muts mai no
transformarem res. Perquè per sortir del forat negre de la crisi el primer que
cal és deixar de cavar. A la recerca d'alternatives des de fa dècades, el
cooperativisme i l'economia social exerceixen cada dia el dret a decidir sobre
el model econòmic. No deleguem, actuem. No esperem, correm. Ens autodeterminem
cada dia per disputar el terreny a un capitalisme ja senil, que esbotza el
teixit productiu, l'estructura social i l'entorn ecològic.
Triada per triar en el sisè any de la crisi que tot ho
malmet: o retrocedim o ens estanquem o comencem a avançar. Escollim deriva
grega, portuguesa o xipriota o reforcem les alternatives socials, solidàries i
cooperatives? Triem dictadura dels mercats o democratitzem l'economia? Ells,
entestats en destruir. I nosaltres, que només sabem construïm. La lluita per un
model socioeconòmic democràtic, ètic i inclusiu és, fa anys i panys, una marató
de llarga durada, profund abast i inacabable recorregut. Però les alternatives
econòmiques –les ja consolidades, les obertes o les que estan en fase de
proves– ja les tenim. Ja són aquí. Generen solidaritat, reparteixen la riquesa
i anul·len l'especulació. Aquesta és la bona nova. La nostra agenda de futur
col·lectiva, que cal regar per que continuï creixent.
Reforçar-les, millorar-les i fer-les créixer és avui el
més necessari. Ara i aquí. I més que
mai. Perquè més que mai ens necessitem, en el retorn cooperatiu al suport mutu
i la solidaritat, tant antigues com oblidades. D'aquesta crisi ens en sortim
entre tots o no ens en sortim pas. Perquè tot depèn encara de nosaltres
mateixos. Perquè res no canvia mai si res no canvia mai. I perquè cal
precipitar urgentment el nou temps dels comuns. El nostre temps. La nostra
hora.
|
