Des de la primavera del 2020, la pandèmia de la COVID-19 ha trastocat les nostres vides de dalt a baix, deixant molta gent a la intempèrie. L’economia s’ha vist afectada de manera desigual, depenent del sector. L’hostaleria, per exemple, ha vist disminuïda la seva activitat un 40%. En canvi les manufactures només van reduir un 4% l’activitat. Amb tot, el PIB va caure un 11% i l’atur es va situar per sobre del 16% a finals de l’any.
És cert que els ERTOS han evitat, de moment, que les xifres siguin molt pitjors, però igualment un gran nombre de treballadores temporals i amb els salaris més baixos han estat expulsades del mercat de treball. En moments de crisi la major part dels efectes negatius l’absorbeixen les feines on estan sobrerepresentades les capes més vulnerables de la societat. Així, les dades de desocupació s’eleven fins al 18% quan es refereix a les dones (comparat a un 14% dels homes) i fins al 40% quan es tracta de menors de 25 anys. En el cas de les persones migrants, el 2020 s’ha tancat amb un 37% més d’aturades que el 2019.
Ens han confinat a les llars sense pensar en les persones en situació de sense-llarisme. Fins i tot en el context actual, els mateixos mecanismes del sistema aguditzen el problema, de manera criminal. Més de 80 execucions diàries. I amb la previsió tèrbola que ve una onada de desnonaments quan acabi l’estat d’alarma, on començarà un altre estat d’alarma: l’allau de desnonaments pendents.
De cada crisi se’n surt més desigual. I això no és culpa del virus. El sistema se sustenta i resisteix a costa de les més vulnerables.
L’altra cara del sistema: el nombre de milmilionaris augmenta un 30% el 2020, fins arribar a les 2.755 persones, el 86% de les quals han vist créixer la seva fortuna el darrer any. En total, acumulen 13 bilions de dòlars. A comparació, el PIB de l’estat espanyol és d’1,3 bilions de dòlars i el de tota la zona euro és d’11,3 bilions de dòlars. Tot dit.
A través de la fórmula d’avals públics, especialment avals ICO, s’han canalitzat més de 120.000 milions d’euros en préstecs durant la pandèmia, donant liquiditat a les empreses i permetent que moltes seguissin funcionant, per ara. Però l’equilibri entre l’acumulació de deute i les ajudes directes ha estat desastrós. Pot provocar una situació molt complicada els anys vinents, ja que moltes empreses veuran la seva viabilitat marcada pel retorn d’un deute que no en tots els casos es podrà assumir.
Si els préstecs no es retornen, qui n’assumirà les pèrdues seran les finances públiques. Com sempre passa amb la banca convencional, se socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys.
I en aquesta línia el balanç és l’habitual: la banca espanyola guanya 2.600 milions en interessos només pels préstecs avalats per l’Estat. Però, com es comportarà la banca especuladora quan desapareguin els avals públics? Seguirà donant finançament? O farà bona aquella dita que diu que un banc et dóna un paraigua quan fa sol, però te’l treu quan plou? Els antecedents no són molt encoratjadors.
Coop57, en canvi, és una eina comunitària al servei de l’economia solidària i transformadora. El benefici econòmic no guia l’activitat de la cooperativa sinó que ho fa el benefici colectiu. Durant el 2020, la nostra obsessió ha estat donar resposta.
Donar resposta a les necessitats de l’economia transformadora, que construeix una economia basada en les persones. Intentar adaptar-se per vetllar pels seus interessos i no pas pels d’accionistes, que tan sols cerquen el benefici més gran sense identificar-se ni donar importància a l’activitat duta a terme, ni sota quines condicions, ni amb quines conseqüències. En canvi, a Coop57 aquest és el nucli que guia la nostra acció.
Dit en xifres: el 2020, més de 100 préstecs refinançats per valor de 4,5 milions d’euros i 271 nous préstecs concedits per un valor de 17,6 milions d’euros.
Des de Coop57 seguim convençudes, més que mai, que cal construir una economia per les persones, respectuosa amb l’entorn i que no deixi ningú enrere. Que cal dirigir l’estalvi popular cap al finançament de projectes que fomentin una altra manera de produir i consumir. Que desenvolupi un model econòmic i productiu pensat per a cobrir les necessitats de tothom.
Venen anys de lluita i resistència. De construcció i consolidació d’alternatives. Des de l’economia solidària hem de rumiar bé quina resposta volem donar i cap a on ens volem orientar. És imprescindible fer-ho des dels principis de la solidaritat, cooperació, inteligència colectiva i comunitat.
