Des de fa gairebé tres dècades les comunitats Zapatistes han construït camins d’autonomia i han deixat petjades en la manera d’organitzar-nos. Recordant-nos que hi ha un món en el qual caben molts mons i que continua sent possible, malgrat totes les dificultats, si lluitem juntes.
L’octubre de 2020, les companyes zapatistes van anunciar que emprenien una gira planetària, sent la primera parada Europa. L’avançada, l’Esquadró Zapatista 421, va desembarcar a Galícia el juny de 2021. Després d’infinitat de tràmits i obstacles, la companyia zapatista aerotransportada “La Extemporánea” sortirà de la Ciutat de Mèxic amb rumb a Europa el setembre del 2021 per a iniciar el Viatge per la vida. La gira propiciarà espais de diàleg i aprenentatge mutu, especialment entre qui, en la quotidianitat de les seves lluites, posa la vida en el centre.
Des de la Comissió Feminista creiem necessari nodrir-nos d’altres pràctiques feministes que ens ampliïn la mirada i a partir d’aquí, continuar aprofundint en les lluites pròpies. Per això hem conversat amb Mariana Mora sobre les pràctiques d’autonomia de les dones Zapatistes. Professora i investigadora del Centre de Recerques i Estudis Superiors en Antropologia Social (CIESAS) a la Ciutat de Mèxic, Mora és miembra de la Xarxa de feminismes decolonials i autora del llibre “Política Kuxlejal”. Ha acompanyat durant molts anys els processos en les comunitats Zapatistes.
Autonomia i organització comunitària de les zapatistes
“M’agradaria començar pels elements quotidians que li atorguen sentit a l’Autonomia”. Des de fa dècades, les companyes zapatistes s’organitzen de manera voluntària i colectiva en colectius de producció (hort, bestiar, artesania...). Dues o tres vegades a la setmana acudeixen a l’espai, desenvolupen les seves activitats, parlen entre elles i es formen políticament. De les seves vendes generen petits fons colectius tant per a respondre a les necessitats d’elles i de les seves famílies (p. ex. despeses mèdiques), com per a aportar a la mobilització política, festes o acte commemoratius en les seves comunitats. La participació política de les dones tzeltal, tzotzil, tojolabal i chol és inseparable d’aquests colectius de producció: dels actes de collir, sembrar, cuidar animals, etc. i dels seus fons revolventes.
A partir de les experiències i capacitats que desenvolupen, dones zapatistes en aquests colectius solen començar a assumir càrrecs o responsabilitats polítiques voluntàries en les seves comunitats, municipis autònoms o en el caracol. Per exemple, formant part de la Junta de Buen Gobierno. Amb el temps moltes han anat assumint temes que solen caure més en les esferes “masculines”: reivindicant la propietat de la terra, que al seu torn transforma el sentit de l’autonomia.
L’Autonomia és el que permet assegurar les condicions per a la reproducció de la vida social vinculada a un territori. El que fan les dones en els col·lectius –produint i generant ingressos– es converteix en una base col·lectiva, més enllà de l’estructura familiar, inserida en el teixit comunitari que va assegurant aquestes condicions de reproducció social i de subsistència digna. Forma part del que sosté la vida-existència col·lectiva.
Des de 1994, l’autonomia permet una recuperació i reconstitució del territori maia, tzeltal, tojolabal, tzotzil i chol. En els primers anys van haver de recuperar la fertilitat de la terra (des de l’agroecologia, tal com està estipulat en tot el territori), recuperar la memòria ancestral i intercanviar sabers amb altres organitzacions indígenes i pageses.
El treball de les dones sobre les terres recuperades contribueix a assegurar aquestes condicions de reproducció social del col·lectiu. Més enllà de la seva participació en diferents comissions de repartiment agrari, educació, salut, justícia, etc. el seu treball forma part de la columna vertebral de l’autonomia. Una aportació de la praxi política a l’autonomia, assegurant la reproducció del comunal.
Durant la pandèmia, les tasques de les dones, metgesses tradicionals, llevadores i remeieres ha estat fonamental. Els seus rols han adquirit un paper encara més rellevant. Potser les respostes comunitàries enfront de la pandèmia permeten continuar resignificant aquest tipus d’activitats que donen sustentació a la comunitat.
Sale en portada general:
